Silenci, estan dormint

Només semblen dies estranys llargs, resguardats entre quatre parets que dia a dia pesen mes. Son moments on la soledat omple cada racó de la meva imaginaria habitació, on els somnis es van guardant per fascicles, ordenats per moments i raons, ordenats entre la biblioteca dels somnis oblidats. La pols en farà un munt d’estranys turons entre paisatges d’aquesta habitació, on la llum entra dia a dia, hem crida però crec que ni ells ni jo en volem sortir.

Retorno de mars plens de monstruoses criatures, emprenc el camí de tornada a la terra d’aquesta habitació, buida, on les antigues cartes d’amor d’infantesa feien creure que tot això seria un joc, on jo seria l’únic participant per acabar guanyant, on l’únic oponen seria el temps i el seu fidel amic rellotge, fen córrer les agulles per arribar a un port, però en aquest cas es el port d’on vaig sortir.

Mariner sense fons, mar de corrents de Atlàntida, ciutat perduda per somnis dels millors guerrers, però com tota persona diu, hem de somiar amb Ítaca, el destí de tota persona que vol saber realment qui es.

Avui son dies, on les paraules fan veure gran tot allò més petit, paraules pintades en les parets de la meva habitació, es cert, et fan sentir més gran, però no tot allò que et fa sentir més gran es allò que t’ajuda a cercar la clau de la felicitat.

Ara tot son somnis entre reixes, somnis que criden per sortir i tornar a ser lliures, no saben que en els llibres que vaig escriure han de resguardar un record per oblidar. El que els somnis no saben es que sense clau han de dormir en l’oblit i esperar que algú torni a llegir fascicle per fascicle tot allò que m’han fet ser qui sóc i he de ser.